Esteve II Macià i Serra, fill de Esteve Macià i Torrents, del Cint i de Josepa Serra i Serra, de La Selva 👩❤️💋👨 amb Carme Soler i Reig, de la Selva, a 💒 S.Climent de l'Espunyola, el 1901.
MACIÀ - SOLER
1 Josep, 1902 Berga - 1939 Cal Marsalet Nou (L'Esp,) 👩❤️💋👨 amb Mercè Armengou i Colell 1901 ? - 1949 Cal Marsalet(L'Esp.) a 💒 Llinars el 1926.
MACIÀ - ARMENGOU
Neus, (1927-2015 l'Espunyola), 👩❤️💋👨 amb Pio Parera i Besa, de Capolat, 💒 S.Climent de l'Espunyola, el 1942.
Josep, ?
Delfina-Maria, 1938-1979 Montmajor.
2 Domingo, 1903 Berga - 1946 Cal Garça (L'Esp.) 👩❤️💋👨 amb Àngela Boixadera i Sala, (1907 ? 1991 Avià.) 💒 S.Climent de l'Espunyola, el 1927.
3 Antonio, 1904 Cal Marsalet - La Valldan 1988, 👩❤️💋👨 amb Rosa Peirotó Reig, de la Valldora.
Lidia (1933 Montmajor - 1980 La Valldan) 👫 Ramon Caus Serra (1928 ? -?) a l'Espunyola el 1953.
CAUS - MACIÀ
Rosa Maria (1955 l'Espunyola) 👫 ??
Maria Àngels (1957 l'Espunyola 1957 + albat)
Maria Àngels II (1963 l'Espunyola) 👫 Josep Farguell Magnet (1949 Berga)
Àngel (1992 Berga) 👫 Natàlia Villegas Franco
Elisenda (1934 Montmajor -?) 👫 Martí Bascompte Fígols (1929 Montmajor -?) a El Cint el 1961.
Teresina (1938 Montmajor) 👫 Martí Rosell Marigot (1928 Montclar) al Cint el 1958.
Martí (1961 Cal Pio) 👫 Maria Pujantell Pujols (1964 Casserres)
Passar per l’Espunyola i no parar a Cal Pius és, per a molts, un pecat. Aquest març el Martí, l’avi de la família, ha fet 90 anys. Va néixer el 18 de març del 1928 a Montclar i, quan ni tan sols caminava, la seva família es va mudar a la casa de Cal Pius, a l’Espunyola. Des d’aleshores, no s’hi ha parat de fer pa.
El pare del Martí, el Pere, va ser el primer d’una nissaga de forners que avui en dia encara té recorregut. Va néixer a finals del segle XIX a Lloberola, un petit nucli de la Segarra, a pocs quilòmetres de Torà. Al cap d’uns anys se’n va anar a viure a Montclar -on ja hi tenia un germà- amb la seva dona, la Lola. S’hi van estar ben poc: pràcticament va ser néixer el Martí i marxar cap a l’Espunyola.
A Cal Pius, hi van obrir el forn que a dia d’avui és conegut per gairebé tota la comarca. El Martí ajudava el seu pare quan era petit, però no hi havia feina per a tots. “En aquell temps no es guanyaven massa diners fent pa”, explica. Per això, als 17 anys es va comprar un camió i se’n va anar a treballar de transportista. Ho va fer durant més d’una dècada. Amb els anys, van sortir camions més grossos i el forn es va recuperar, de manera que va decidir deixar el camió i tornar al negoci de casa. Des de llavors, va agafar les regnes del seu pare i no se n’ha deslligat mai més.
Ell i la Teresina -la seva dona- van criar el Martí -el fill-, que actualment és qui porta la veu cantant al forn. “Jo hi faig ben poca cosa ja, però encara m’hi deixo veure”, explica l’avi. Normalment hi és per atendre les trucades i els clients quan les generacions més joves se’n van a esmorzar a casa, després de treure la primera fornada del dia. Sí, generacions, en plural, perquè la Judit, una de les seves netes, es va posar a treballar al forn tan bon punt va acabar els estudis. Símptoma de bon futur.
Fer el pa “com s’ha fet sempre”
90 anys ininterromputs de fornades de pa a l’Espunyola, un poble de poc més de 200 habitants, no és cosa fàcil. El Martí creu que una de les claus és la manera de tractar el pa. “Aquí sempre hem fet el pa com es feia abans. Encara ara no treballem com una panificadora”, relata. Tenen dos forns i sovint funcionen a la vegada, però la feina és molt més lenta i artesanal: “Per fer una fornada necessitem 8 hores; a una panificadora, amb 8 hores potser fan pa per tota la comarca”.
I a banda del pa, un altre dels productes estrella de Cal Pius és la coca. És única i, per al Martí, això és perquè no s’hi barregen grasses que sí que afegeixen en altres llocs. “És la mateixa pasta que fem servir per al pa”, recalca. El cas és que, això, també té inconvenients: la coca de Cal Pius s’ha de menjar tova i aviat perquè s’asseca de seguida, ja que no porta additius.
El pa, en canvi, és una altra història. Segons diu, hi ha clients que compren un parell de pans i s’asseguren tenir-ne per una setmana. “En altres llocs l’endemà ja no es pot menjar”, constata. I és que el temps passa però la tradició artesana es manté, i això els clients ho agraeixen. Ho han fet durant 90 anys i el relleu generacional augura que ho faran alguna dècada més.